Som a dilluns de la setmana santa. D’aquí a un parell d’hores aniré al meu CAP on em posaran la vacuna contra el virus. Si haig de dir la veritat, confesso que aquest llarg any he viscut molt tranquil. He mirat d’observar les normes dictades per Sanitat, però tot i pensar que la infecció no es podia esquivar del tot, m’ho he pres amb calma pensant que un ha d’afrontar el que li  vingui i que, passi el que passi, no hi ha res que un dia no acabi.

Però un cop que s’ha trobat el vaccí sí que he desitjat que em toqués el torn de rebre’l. La vacuna és un miracle, marcarà el final de la pandèmia, que està fent uns estralls terribles.  Tot aquest temps sovint he pensat que l’important és saber viure, valorant la vida per ella mateixa. I ara, avui que em vacunaran, amarat pel pensament de trobar-nos en la setmana santa, em ve a la ment la bonica història de Marta i Maria, un dia que Jesús dinava a casa d’elles, a Betània.

De què parlarien? Jesús havia pujat a Jerusalem just quan el moviment que s’havia alçat contra seu es trobava en un moment molt virulent. Els amics li havien aconsellat que no pugés, per por que el matessin. Segur que tot esperant el dinar s’esbravaria parlant amb Maria, amb qui l’unia una gran amistat. Marta es va posar nerviosa perquè estava atrafegada a la cuina i Maria no l’ajudava. I explotà. Llavors Jesús li va dir : “Marta, Marta, tu et neguiteges per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària”.

Li preguntaria quina?