Portem ja tres nits seguides amb violència al carrer. Grups nombrosos de manifestants surten al carrer protestant per l’empresonament del raper Hasel i, en acabat, quan els manifestants es dispersen, es produeixen greus enfrontaments amb la policia. ¿Qui comemença, els manifestants o els mossos d’esquadra? I qui són: ¿uns pocs infiltrats violents, que provoquen el vandalisme pels carrers de la ciutat, o els participants en la protesta?

Hi ha comentaristes, persones que segueixen de prop el conflicte entre Espanya i Catalunya, que valoren positivament que es planti cara a la policia. Opinen que davant de la brutal agressió del govern no podem aguantar pacíficament. I tenen raó quan diuen que és el govern qui, des dels aparells poderosíssims de l’Estat, primer exerceix la violència, com ara, amb l’empresonament del cantant.

Jo no m’atreveixo a negar els arguments que esmento. Però sí dir que a mi no m’agrada gens la violècia, crec que hi ha altres camins, pacífics, per aconseguir el que pretenem. Penso en líders com Mathama Ghandi, en Luter King, en l’últim Nelson Mandela i, evidentment en un Francesc d’Ássís i, és clar! en Jesús de Natzaret. I políticament, en el que Carles Puigdemont anomena la confrontació intel·ligent, en sortir un cop i un altre al carrer desobeint, per desequilibrar el sistema i fer patent l’opressió i el tracte injust amb què som tractats.

¡Hi crec, en el que es ve dient des de fa segles: bonum diffusivum sui, que la bondat sempre acaba guanyant.

Les morts per la pandèmia. Entendridor testimoni d’Oriol Galgo

Anit TV3 va oferir en el programa “El Cotxe” els testimoni d’unes persones que havien perdut algú de la família. Uns testimois que expressaven el dolor, sobretot de no poder ser al costat de l’ésser estimat quan patia i quan va morir. No cal dir que he seguit amb especial identificació el testimoni d’Oriol Galgo, fill de l’estimada Margarita Pedragosa, mare d’ell i amiga de molttíssims colomencs. Emocionant el que va explicar d’un amic llunyà que recordà que just treballava a Can Ruti i a qui va demanar que saludés la mare, li donés la mà en nom d’ell i del pare, del germà, de tots… VI va explicar que la Margarita va trucar-li i que li va dir que en l’encaixada de mans amb l’amic havia sentit l’escalf de les mans de tots ells. Uns record d’una absència i un sofriment que l’acompayen sempre i que li agradaria que es tranformés en uns sentiments de pau. Jo estic segur que el record de la mare, del seu etern somriure, acabarà omplint-li el cor de serenor i fins i tot de goig. L’enyor cada dia l’hi farà més present la mare, sempre tan alegre!