Anit, mentre sopava vaig sentir una fressa forta com si el cel s’hagués desplomat. Era el xàfec d’aigua que va caure sobtadament, la Loli m’havia preguntat per telèfon si aquí (al meu barri) plovia, i li acabava de dir que no. Va ser com si els núvols s’haguessin estripat i l’aigua que duien hagués sortit tota de cop. ¡Quin goig que vaig sentir! La pluja és benvinguda en països com el nostre, que tira a secà. No com en països com els asiàtics i els Estats Units, que sovint les pluges són devastadores.

Benvinguda perquè l’aigua, com diuen a l’Ebre, “és vida”. Ho veig només que contempli les meves plantes d’interior; si passen massa dies sense regar-les es panseixen; en canvi, les rego i l’endemà les veig alegres i eixorivides. Doncs, ¿com deu estar la Catalunya que ahir mateix Tomàs Molina ens deia que pateix per l’escassedat de pluges d’enguany, després del xàfec d’aquesta nit?

 A mi em fa feliç combregar amb l natura. Abandonar-me al sentiment de formar part del cosmos i sentir que els elements naturals també actuen sobre meu. El sol, el vent, la llum, l’aigua… Sóc fill de tot això!

¿No és maco sentir que formem part de l’univers?