Mossèn Cinto després d’haver escrit el gran poema L’Atlàntida abraçà la idea de fer un poema dedicat al Canigó, la imponent muntanya que simbolitza Catalunya. Per fer-lo “necessitava conèixer el territori i la seva gent, les llegendes, els costums, la parla, els arbres i les flors, els ocells i totes les bèsties de la muntanya, i per això recorria els camins amb la llibreta de notes, com havia fet sempre arreu aplegant contalles i corrandes, però aquest cop no per passar les anotacions a Marian Aguiló o a Milà i Fontanals com materials per als seus treballs, sinó per a servir-se’n ell mateix com els carreus que havien de sostenir el seu nou poema”.
El juliol de 1882 emprengué la llarga excursió que el duria al Pallars i a la Vall d’Aran, la primera part acompanyat d’un guia i la darrera ell sol, fins a Viella, on l’esperava un amic. Partí de Sant Joan de l’Erm, on el guarda del santuari li presentà el pastor que li faria de guia. “Van remuntar el barranc en direcció al llom de la muntanya i, en girar un collet prop d’uns prats, es va obrir davant d’ells, a vista d’ocell, la imatge de la vall andorrana de Setúria”, i Verdaguer pujà al cim de Salòria… El cronista de la història, Àlvar Valls, afegeix que “els dos homes van arribar cap al tard a Norís”. I aquí jo m’he aturat perquè és el poble que vaig visitar per dues vegades l‘estiu passat, i que m’encantà tant.
Norís es “un poble d’una desena de cases enfilat en la part alta de la vall Ferrera . Van fer nit a la rectoria i l’endemà al matí el guia, que havia de treure la ramada de la pleta, es va acomiadar del viatger. Demà –li va dir, assenyalant la vall— baixeu cap a Alins…” Verdaguer es va quedar tot el dia en aquell poble, on va trobar allò que buscava: gent de la terra amb qui parlar [avui només hi viu un veí], paraules per ell desconegudes, corrandes per aprendre’s de cor… no se n’hauria mogut, si no fos que havia quedat amb un capellà amic seu per trobar-se’l l’endemà al poble d’Ainet”
Quin goig entrar a l’ànima del paisatge i sentir les veus e la terra!
A dalt el poble d’Ainet de Besan on un capellà amic esperava mossèn Cinto per acompanyar-lo fins a Viella
Sigues el primer en comentar on "Mn. Cinto al Pallars (4)"