La veritat és que no recordo com vivia, de petit, el Reis. Vull dir abans dels sis anys. En canvi sí que tinc present els Reis del 1937, que en la meva memòria són els primers i el últims que vaig viure. Ens trobàvem ja en plena guerra civil. El papà ens va dir que els Reis eren els pares i que en la situació bèl·lica la festa era difícil de celebrar. I ens obrí els regals corresponents. Me n’han quedat gravats dos: un tren –la locomotora i els vagons amb un túnel (de llauna, és clar), i les vies per on c irculava el comboi–, i unes titelles; una figurava un dimoni, que em va impactar moltíssim pel roig encès i billant del seu rostre, que contrastava amb el negre negríssim del cap.

Sovint he sentit debatre si això dels Reis és cosa bona o dolenta, si no és el primer gran engany que es fa als infants, i la primera gran decepció que viuen. És un tema que l’he contemplat de lluny, en no ser pare. Però m’inclino a pensar que és una il·lusió molt gran que els nens viuen de petits i com que són ells mateixos que s’adonen de la “veritat”, la descoberta els fa sentir que ja són “grans”, i fins i tot s’uneixen als pares per mantenir el secret davant dels germanets més petits, als quals”els Reis” continuen portant joguines.

La vida penja molt de les il·lusions. I això no és dolent si les prenem com estímuls que ens fan caminar endavant. La il·lusió de viatjar. La il·lusió de tenir salut. La il·lusió que et toqui la loteria. La il·lusió de trobar-me amb els amics i prendre una cervesa… En tot cas, les il·lusions s’han de valorar d’acord amb el què t’aporten.

No resa la dita que d’il·lusions també es viu?