De molt jove ja vaig ser a la Vall d’Aran. Era l’any 1950. Amb companys de la Congregació Mariana dels jesuïtes de Casp vam acampar uns dies al Cercle de Colomers. Després hi he pujat més vegades. Recordo les excursions amb l’Albert i la Geli (i els seus fills). La Vall d’Aran és lluny. Costa arribar-hi. Llegeixo que és a 310 quilòmetres de Barcelona. Una llunyania engrandida per la dificultat d’arribar-hi –des de Catalunya– que ha existit durant molts segles, fins que s’obrí el túnel de Viella. Els hiverns són llargs i la neu la deixava incomunicada. En canvi, la sortida cap a França és oberta i planera. El riu Garona és com una autopista.
Històricament l’Aran sempre ha estat un país independent, “dependent”, però, dels estats veïns; dels pactes que ha anat fent per mantenir les seves institucions. I la gent, què se sent ser? Ho he preguntat a diverses persones. La resposta? “Ni francesos, ni espanyols, ni catalans. Aranesos!” Una senyora m’ha dit que si Catalunya es fa independent ells s’independitzaran de Catalunya. “Independents com Andorra!” Ho explico a una noia nascuda a Bossòst i em diu; “Ca!, som massa petits; d’on sortirien les garrofes?” Actualment l’ensenyament a primària es fa tot en aranès, una branca del gascó d’Occitània. Em diuen que la gent normalment parla en aranès i que tothom sap (o almenys entenen) el català, el castellà i el francès. A Bossòst i encara més a Les hi ha moments que em sembla ser a França. Toulouse és només a 165 km i Saint Gaudens i Luchon a tocar!
Em deia la Sílvia –que trobo a l’ermita de San Ceran– que sense el turisme no hi hauria vida. Contemplo el poble Ella, que hi va néixer i treballa al proper parc de Portillon, em diu que li agrada molt viure aquí. I sí, li sap greu que molta gent hagi marxat, el jovent no hi troba feina. A divertir-se van a Viella, molts treballen o estudien a Lleida o Barcelona i s’hi queden a viure. “Urbanísticament el poble no s’ha fet malbé com els de l’Alt Aran, les cases antigues milloren respectant l’estil tradicional”. Mentre enraonem contemplo a baix el poble. Veig el nucli antic al redós de la parròquia i les noves cases que s’ estenent al llarg de la carretera. ¿Imatge de la progressiva substitució de la vellúria i dels valors tradicionals per la societat de consum?
Sigues el primer en comentar on "Un país diferent"