dijous, 21. Fi de l’hospitalització domiciliària

En Manel crec que ja ha penjat al whatsapp com ha anat avui la visita a l’hospital. Som ja al final de l’etapa de l’hospitalització domiciliària, s’ha acabat la tanda dels antibiòtics que segons el protocol establert són sis setmanes. Abans d’ahir em van treure la bomba. Avui m’han retirat la via subclàvia, que duia els antibiòtics al cor. Ara torno a dependre directament de l’hospital: de la cap de la planta d’infeccions, la doctora Lourdes Mateu, que és qui té l’última paraula sobre la meva maalti, i del doctor López-Ayerbe, de cardiologia.

Però avui inicio un nou episodi. Des de finals de la setmana passada vaig començar a sentir dificultats en la mobilitat. Al caminar –em sembla que ja ho vaig anotar– feia tentines i perdia l’equilibri, un descontrol que ha augmentat i ara em costa mantenir-me dret, quan camino. Els antibiòtics han entrat en l’oïda interior i m’han causat un trastorn vestibular. La doctora que m’ha atès m¡ha dit que la recuperació és lenta i llarga. Tres mesos (encara que depèn, suposo, de la naturalesa del subjecte). Total: molèsties, malestar, caminar malament (vigilant de no caure) i fer cada dia una tanda exercicis de reeducació. Per la resta (pel que fa a l’afecció cardíaca) tot queda com abans d’aquesta darrera endocarditis. Si no surt cap contratemps l’agost em donaran d’alta.

No sabria acabar aquesta glosa sense referir-me a dues fortes vivències a Can Ruti: d’una banda, la quantitat de persones que pateixen. En la vida normal no ens en adonem gaire, solem viure en un món feliç i alegre i els contratemps dolorosos són com taques en el camí. Els hospitals, en canvi, són com cases habitades pel dolor. Un món on regna el sofriment.  Lligada a aquesta vivència m’adono, també, de la gran quantitat de persones que lluiten per curar els malalts,amb una excepcional professionalitat. Quant d’amor, quina sol·licitud tan tendre i animosa, quin consol pels malalts i pels seus familiars..!

La meva història hospitalària és tranquil·la i serena. A estones divertida. I, sobretot, una aproximació impactant al món del dolor i de la caritat més positiva.

La descoberta del rostre més bonic de la nostra societat.