Aquest cop sí, he cedit. La Marina fa ja tres anys o més que em recomanava que adoptés un taca-taca (o caminador) perquè em deia que aniria més segur. Aquest cop han estat les monges que s’han confabulat; abans d’ahir sor Mercedes va estar més de tres quarts a la meva habitació, per mirar de convence’, i ahir sor Gisela ja em duia el caminador. M’he resistit molt de temps a acceptar-lo perquè pensava que prenent-lo perdria la força que em quedava. Total, fa tres estius que a Alins encara vaig fer la llarga i dura excursió a Noris i, a Bossòst pujava sovint per la falda muntanyosa de la vall de la Noguera.
Però ara ja ni somiant-ho puc fer excursions. Just si puc donar tres passes, i em fatigo, i tinc la sensació d’inestabilitat. Estic cansat, i no per les cames sinó tot jo, un cansament interior. Les excursions les haig de recordar (com la molt antiga de la foto a Sant Llorenç de Munt), cosa que m’agrada molt, veure’n les fotos i llegir els escrits que feia.
Res!, que em toca acceptar aquest declivi propi de l’edat i, sobretot, de la malaltia. Una mena d’excursió molt diferent, una experiència nova que també té els seus atractius que vaig descobrint cada dia, malgrat els antipàtics contratemps.
I em pregunto: avui el taca-taca, i demà?
Hola Jaume!
Costa això d’haver de perdre força, energia i capacitats. A mi em resulta molt difícil sobretot en la situació de dependència de l’Ignasi. Aquesta pregunta que et fas “demà què”, a mi m’angoixa constantment.
Haurem de prendre allò que toqui que, com diu el poeta “tot està per fer i tot és possible”
Una abraçada.
Quan reflexiones sobre això del què ens portarà el demà, en aquest cas davant de les inevitables limitacions físiques que comporta anar fent anys, em fas recordar el que em deia el pare Basili Girbau a l’ermita de la Santa Creu de Montserrat quan jo era força jovenet: “Viu el present i l’ara i l’aquí, que el demà no saps com arribarà i ja et portarà els seus maldecaps”. Fàcil de dir i agradable d’escoltar en un entorn com aquell enlairat i ple de silenci, però molts cops no tan fàcil de practicar a la vida quotidiana.