Recordo que quan va morir la inoblidable amiga Margarita Pedrgosa, en plena pandèmia, no es podia sortir al carrer ni reunir-se la gent per expressar el seu dol. Llavors vam oferir a qui volgués servir-se’n l’humil espai del capvespre, i van ser diversos centenars les persones que van penjar-hi paraules d’afecte i de consol, i va ser com el millor funeral imaginable.

Si ara -que som davant d’una feblesa tan gran dels nostres polítics davant de problemes com el catalangate, o l’inent d’acabar amb la immersió lingüística, o l’amenaça de fer uns Jocs Olímpics sense haver demanat a la gent del Pirineu què cai fer al seu territori, o quan la Justícia europea no para de contradir l’espanyola amb el tracte als independentistes… -si ara, persones que avui callen a l’espera de tornar a sortir al carrer, escrivissin quatre paraules enceses i revolucionàries ¿els ànims de la gent no revifarien?

Les paraules -com els versos, que deia de Miguel Hernández- són bales.