A Can Fatjó teníem moltes vinyes i tot i que per nosaltres els dies de la verema eren els més emocionants, els més actius, els viscuts amb més intensitat de l’estiu, el vi no em deia gran cosa. Disfrutava bevent most, o menjant la compota feta amb codonys i most, i no bevent vi. A taula, això sí, hi havia dos porrons. Recordo que me’n servia més com una diversió que perquè m’agradés el vi. I els vuit anys intern a col·legi i els altres vuit al seminari tampoc recordo que beguéssim vi o, almenys, que em digués res.

Va ser a Vilafranca del Penedès, terra eminentment vinícola, on m’hi vaig aficionar i el vaig valorar. Quan venia a la vicaria un noi o una noia i em deia que volia xerrar amb mi solíem anar a la plaça de l’Aujntament i, asseguts a la terrassa, mai no faltava el vas o la copa de vi, en aquell temps preferentment blanc.

Des d’aleshores per poc que pugui –i amb es consell dels egregis sant Pau i sant Benet que recomanen beure’n una mica cada dia– sempre que puc tinc a taula els vas de vi, amb el de l’aigua al costat. Un temps –quan era a l’Ajuntament– un company me’n feia portar una caixa de la denominació del riu Duero, de la vinya del seu pare, potser per mi el vi millor. També l’he comprat sovint al Priorat però darrerament m’he anat decantant pel vi del Montsant.

I un consell: si sou al camp en un dinar silvestre ompliu el vas, alceu-lo, contraposeu-lo al sol: veureu quina meravella de llum i de color! Un glop de vida…