Continuo amb gloses d’estar per casa, avui dedicada als mocadors i als klenex, i altres petites coses. Reflexió intranscendent però que té el seu fons. Per començar confesso que a mi els mocadors tradicionals m’agradaven, no sé si de natural o induït pel costums que es repetien cada any el dia de Reis, que anàvem a dinar a casa la tieta Araceli i allí hi trobàvem un regalet per cadascú. A mi cada any em tocava una capsa de mocadors, i jo tan content! Anys després, a casa dels amics Varela el Reis també es recordaven de mi, i em deixaven una capsa de mocadors molt bonics, amb la meva inicial brodada per la Geli.

Fins que passats força anys hi hagué amigues que van començar a dir que els mocadors de roba eren nius de no sé quants microbis, suposo que de molts, i em semblava que la gent em mirava malament si usava mocadors clàssics en lloc dels de paper, anomenats klenex.

Va ser l’època de la revolució higienista. Als restaurants ja no et servien la melmelada amb una terrina sinó en capsetes de plàstic, que només de veure-les ja no els trobes el gust. I van multiplicar-se els gots també de plàstic i la gent hi bevia fins i tot el vi. Quin error! la pèrdua de coses petites i familiars i del gust pel detall. ¿No es podrien inventar pots de confitura dels quals només pogués sortir el contingut, com ja passa amb les setrilleres de l’oli?

Els petits detalls fan les coses boniques i més bones.