A manera d’apèndix de les tres gloses dedicades al Mal avui afegeixo un apunt sobre la secularització de la concepció religiosa del cosmos, en la que encara viuen moltes persones i, en bona mesura, l’Església. Quan la ciència i la tècnica eren mínimes, la idea del domini omnímode de Déu ho impregnava tot. Fenòmens com un llampec, o una catàstrofe natural, fàcilment s’atribuïen a Déu. Déu havia creat l’home. I Déu era el senyor de la natura; d’un univers que amb prou feines s’enlairava més enllà de les estrelles.

Però a mesura que el coneixement avançava era com si Déu retrocedís. Hi ha la descoberta de la riquíssima cultura grega, amb unes preguntes que van més enllà del catecisme religiós. O la confirmació que el sol no gira entorn de la terra, descoberta a la que arribà Galileu (segles XVI-XVII), que esverà l’Església, perquè la Bíblia afirma que Déu aturà el sol. I, per acostar-nos als nostres temps, recordem el daltabaix que va experimentar la concepció catòlica de la creació d’Adam i Eva quan Darwin exposà la tesi de l’evolució de les espècies, fent dels humans una espècie procedent dels simis…

¿Com quedava la creació divina de l’univers si la ciència havia arribat al Big-Ban, una explosió planetària que ha originat l’Univers? I no parlo ja de les descobertes a les que ens han obert potentíssims telescopis moderns que ens porten a una distància de 6.500 anys llum, al lloc anomenat Els Pilars de la Creació, sense que s’hagi vist Déu intervenint en la formació de  les noves estrelles. Déu queda lluny, molt lluny, mentre que els humans ens hem de fer càrrec dels mons que descobrim.

I el que deia ahir: en tot cas la fe és una cerca obscura de Déu, a qui atribuïm la raó de ser de tot, d’acord amb el que digué el savi Einstein: l’Univers no pot ser el producte d’un joc de daus.