Llegeixo que la casa del meu pare de la Diagonal és de les que tenen més requesta el dia de l’Open House. Abans d’ahir quan m’hi vaig acostar perquè anava a dinar amb la meva cunyada i família, la cua s’estenia dues mançanes enllà, i a dins, la porteria era plena a vessar. Confesso que em vaig emocionar quan el conserge en arribar jo va interrompre la presentació i la meva neboda va dir als assistents que era el darrer fill de l‘arquitecte.

El de l’Open House és un reconeixement d’ell molt tardà, que l’hauria fet feliç. Veient la gentada no vaig poder evitar de pensar també que content que estaria el meu germà Manuel, que tant va treballar, i tant de temps, per treure el papà de gairebé l’anonimat. El Manuel el dia de l’Open House feia la primera sessió, que era extra, perquè s’allargava més que les altres i perquè, sobretot, explicava els aspectes humans de l’obra arquitectònica del papà, especialment la història d’amor amb la seva esposa.

El Manuel m’havia dit que era just que Open House cada any inclogués la casa de la Diagonal. Em va dir: “¿No passa molta gent pel seu davant, que s’atura i la fotografien? Doncs és just que l’Ajuntament amb el llibre que va publicar fa uns anys i l’Open House la donin a conèixer”.

És un aspecte del valor humà de l’arquitectura d’una ciutat: que dialoga amb els ciutadans.