Escric la glosa d’avui assaborint, encara, el goig de la trobada d’ahir amb els Sayrach Luque, un dinar familiar que em va fer sentir un cop més que la família és com un riu: un riu cabalós del qual nosaltres –el germans i els nebots– en som la capçalera, que els fills de la darrera generació superarà.
Un corrent del qual generalment no sabem gaire res més que el que ateny als avis, i, d’aquests, ben poques coses. Per això de fa anys he sentit la inquietud d’enfilar-me generacions enllà a través dels llibres parroquials, on es consignen els naixements, els matrimonis i les morts. I no són poques les dades les que ens donen, com la d’una pesta que s’endugué molta gent, o d’una plaga de llagostes, o que un familiar nostre emigrà, o de què feien: uns –la majoria– eren pagesos, d’altres –com la branca del meu avi patern– eren barbers-cirurgians…
Jo des el cap de taula on s’asseien els joves. Quin esclat tan viu i quins futurs que se’ls obren! Una neboda viu a París, casada amb un francès, una altra, a Oxford, la tercera a Stuttgart, un dels nebots festeja amb una mexicana, una altra es casarà amb la seva parella que ja ha estat al Japó, on pensen establir-s’hi…Tot això la branca dels Sayrach Luque; diumenge vinent dino amb tots els meus nebots, els Luque, els Ferran, els Muñoz de Morales, als que s’afegeix l’Araceli, neta de la nostra estimadíssima tieta Araceli Fatjó dels Xiprers.
La meva pregunta és: hi ha força vital més gran que la de la família?
La meva resposta és si. La dels amics. La família te
la trobes. L’altra la tries.
Penso el mateix de la identitat.
La família pot ser, i subratllo el pot ser, una de les estructures més determinants d’integració entre persones, creant vincles intensos que altres formes de relació o agrupació no assoliran o seran diferents. I segurament perquè com bé diu l’Eugeni, al seu comentari, no la tries, et ve donada… Jo diria que la família quan està unida, supera amb escreix la força vital de qualsevol altra agrupació (amistats, feina, aficions…). En el sentit que si seguim els lligams en forma de xarxa que cadascuna d’elles forma, la majoria acaben esquinçades. En canvi, la família, pot ser, un arbre del qual rebroten nous esqueixos connectats entre ells i vinculats a un origen anterior, no viscut, però amb sort, si present.
Benvolguts Manu i Eugeni, diria que en el comentari d’avui us heu precipitat, deixant-vos dur per la dita que, d’altra banda, no sé quin grau de verossimilitud científica té, segons la qual un amic és millor que “la” família. Si us haguéssiu fixat en la meva pregunta final demano si al món hi ha cap flux vital tan ric en vida humana com el que s’origina en les famílies. Ja els homínids es reproduïen aparellant-se. i pretenia subratllar que rere de cada ú de nosaltres hi ha un arbre genealògic, més gloriós, més ric o més pobre, segurament amb tombs de tota mena, i volia incitar el lector a valorar el seu propi arbre genealògic, alhora que em lamentava per la poca gent que sap res dels besavis i, no diguem, dels antecessors més reculats, quan som el que som fruit, fonamentalment del llarg camí que han fet els nostres avantpassat. Aquest recorregut de segles ¿no és una història apassionant? És el qu jo pensava contemplant-ne, dissabte, una darrera baula.
Coincideixo plenament! Així volia expresar-ho al meu comentar-hi, però potser no ha estat prou clar… Però aprofito també per agrair-te els teus escrits, interessants i diversos que em fan meditar i alguns cops aportar. Una forta abraçada!