Les persones amigues que em truquen, o que m’envien un WhatsApp o venen a veure’m, em pregunten com estic. Què respondre? La resposta consuetudinària és “anar fent”. I és la realitat, la malaltia fa el seu camí i en tot cas el que jo noto és que cada dia em canso més, que em costa caminar i que als vespres solc tenir febre. Però vaig fent!

I és curiós: és com si des de fora m’observés, com quan vas en cotxe i sents per les vibracions que fa, o per un sorollet, com està l’automòbil. Una mirada –aquesta sobre la salut– tranquil-la, que em fa veure com perdo facultats, una apreciació d’un fet natural donada l’edat i la malaltia. I disminuït? Doncs sí: al principi de ser a la Residència encara caminava molt. Amb l’inseperable bastó m’acostava com si res a les llibreries Claret i Laie, o pujava a casa de la meva cunyada a la Diagonal, caminant a l’anada i a la tornada.

Naturalment, penso en les excursions, com les que encara vaig fer tres estius enrere quan des d’Alins vaig anar a Norís i a Tort. I ho enyoro? Doncs no, sé que “ara no toca” i m’acontento en recordar les moltes excursions i viatges que he fet, tot i que em quedaren dues escapades que m’hauria agradat realitzar: una a Ponte Candelas, Galícia, per passar uns dies amb el Manolo, la Montsita i el David, i l’altra a Roma, la ciutat estimada, la ciutat eterna.

Les cames flaquegen però l’esperit s’aguditza.