Un debat de política general decebedor. Vaig veure un Pere Aragonés desimbolt, sobretot en les ràpides respostes i l’exhibició del seu coneixement dels temes, però que diria tota l’estona volant per damunt de la qüestió de fons, sobretot pensant en el desafiament dels seus socis de govern, Junts i la CUP. Tot el discurs i les respostes recalcant-se en la necessitat del diàleg (la desacreditada Taula de Diàleg en la que ningú hi creu!) i en la molta feina ben feta, com la base per aconseguir ser més persones favorables a un referèndum (seguint el mantra de l’ampliació de la base).

La CUP va desmuntar-li tot el discurs. Diàleg sí, però quan amb les manifestacions i la desobediència haguem creat un problema no només a Espanya, sinó a Europa. JUNTS també va ser contundent amb Pere Aragonès acusant-lo de no complir amb els compromisos del dia d’investidura, com la coordinació estratègica de l’independentisme i la coordinació a Madrid, a tot lo qual Aragonès es justificà dient que d’aleshores ençà les coses han canviat molt.

En definitiva, una defensa absoluta d’una política autonomista, confiant que qui dies passa anys empeny. La nova política d’Oriol Jonqueres i d’Esquerra Republicana, ara encoberta en la proposta de fer un acord de claredat, un invent que va adoptar el Quebec, tot i que ha representat que el referèndum que exigien el independentistes porta més de vint anys esperant.

La meva conclusió personal és que la resposta de tot plegat no és al parlament sinó que la tenim nosaltres. La gent i el carrer!