Ha arribat l’11 de Setembre, el dia que més he esperat de l’any per les ganes que tinc de veure si, com espero, la manifestació omple els carrers de Barcelona. Es parla molt de desànim, de gent decebuda, que moltes persones deixaran de sortir al carrer. La meva esperança és que no sigui així, i si ho fos tindrem un altre motiu per intensificar la nostra militància.

I com ja he escrit altres vegades, vull remarcar que això del procés no és un suflé que se’ns encomanà ara fa deu anys i que ja s’ha dissolt, sinó que és una aspiració que ve de molt més lluny que nosaltres , i de molt endins, com si la portéssim en el nostre ADN.

A mi m’ha arribat a l’ànima abans i tot de ser concebut. Em ve del meu pare, que era republicà i catalanista, i ja somiava en una península ibèrica formada per les quatre nacions existents. Ho va escriure en un llibre que dedicà al president Macià, i que quan jo tenia nou anyets vaig haver de veure com els nacionals el cremaven, mentre insultaven el meu pare, que ja havia mort. El seu amor a la Pàtria era tan gran, que en concebre una col·lecció unitària de llibres dedicats als principals valors humans, el primer el consagrava a la Pàtria, amb el protagonista que s’havia de dir Patríç, nom que ajuntà al meu de Jaume, com es veu en la tarja amb què notificà a la família el meu naixement, sense oblidar l’elm del rei Jaume primer.

¿Com jo hauria pogut desertar d’aquest amor a Catalunya, i de la lluita per alliberar-la de l’opressió secular?