Tots a punt? Demà és el dia, el dia de sortir al carrer i de manifestar-nos amb força, per trencar la política vacil·lant dels nostres polítics. També el dia de convence’ns que la “nostra” força (la “meva”, la “teva”) depèn de cadascú de nosaltres, que no la podem afeblir deixant-nos encomanar de la poca vigoria dels “nostres” polítics. Demà és el dia de sortir al carrer amb decisió i alegria, amb optimisme i amb fermesa, no per condemnar els nostres dirigents però sí per criticar-los i empentar-los, perquè recuperin la via que ens ha de dur a la independència.

Jo no podré ser físicament a la manifestació. Però la seguiré enganxat a la televisió, convençut que l’esperit té també una irradiació que fa miracles. ¡He estat desitjant tantíssims anys, sense poder-ho manifestar, que Catalunya assolís la llibertat per construir la nació que volem els catalans i les catalanes! De manera conscient, aquest somni, aquest anhel i el patiment de no poder-ho aconseguir el vinc vivint ininterrompudament des dels onze o dotze anys, quan el professor de Literatura, emprenyat, ens va dir –amb amargor i ironia!— “tant de bo hagués nascut a Madrid i no hagués de lluitar més per ser el que soc”.

Aquell ofec dels temps de la dictadura ja no el vivim. Ningú ens pot prohibir sortir al carrer i manifestar-nos (cosa que no vol dir que no ens pugui caure al damunt la càrrega policial i la judicial). Jo, no podent-me manifestar al carrer, ho faig i sovint, des del meu humil capvespre. Però els qui podeu fer-ho ompliu el carrer, feu-ho contents i animats!

Demà espero poder celebrar-ne l’èxit, dedicant-li la glosa matutina.