La Mare de Déu de Núria és una de les advocacions marianes que a mi m’agraden més. Aquesta devoció em ve ja de quan era adolescent, de quan el nstre professor de Literatura en parlar de Joan Maragall ens va fer conèixer el magnífic poema del poeta, dedicat a la verge. M’atragueren paraules i frases per mi noves com foscúria o vall voltada de soledats, que quan hi vaig pujar en la primera excursió llarga que vam fer la família se’m clavaren per sempre, llegides tot contemplant el magnífic paisatge.

D’aquesta devoció en podria dir més coses, evocar, per exemple, quan la imatge fou segrestada la vigília de la festa que les autoritats civils i eclesiàstiques volien celebrar, per camuflar la seva fúria anticatalana. Ahir, però, vaig estar relexionant això que es diu d’aquestes marededeus, que són trobades. I se’m va ocórrer que no passa casualment sinó que les descobreix qui busca, com va passar a Núria: la imatge se li aparegué al bo de sant Gil, que s’havia retirat a la muntanya cercant Déu en el més enllà…

La petita imatge ens parlaria d’això: que troba qui busca.