Aquest matí ens trobarem els familiars, amics i amigues del Robert al peu del turó del Pollo per acompanyar les seves cendres a la font de Sant Roc, com ell desitjava. Un recloure’s, en certa manera, en la muntanya mare de la ciutat. Tot i que el turó no puja gaire amunt, es destaca perfectament en el nostre paisatge, i es fa molt visible. I no oblidem que expulsats del cim pels romans, els antics pobladors ibèrics van baixar a la plana i es creà el primer nucli habitat, convertits en treballadors de les viles que els soldats hi van fer, o servint a l’exèrcit.

I des que membres del Centre Excursionista van pujar al poblat quan al segle XIX se’n descobrí l’existència, s’ha creat un vincle afectiu molt fort entre nosaltres i el poblat, especialment en els qui som del CEP, com el Robert, de manera que no és estrany que el Puigcastellar el portem al cor.

Amb goig, aquest matí hi deixarem les cendres del Robert. Un motiu més per fer nostre aquesta humil muntanya, i, estimant la terra, sentir-nos més fills d’un país tan sensible i tan idealista com és el nostre.

Com va escriure el poeta Joan Vinyoli, la terra ens crida.