És bo i molt agradable trobar-se amb els amics. El salm 133 de David ho diu amb paraules precises i molt boniques: “Quam bonum et iucundum est habitare fratres in unum”, sobretot quan la trobada té lloc ja als molts anys d’haver conviscut, i l’amistat continua, tot i que la vida ens ha dut per camins molt diferents, i quan dels nombrosos que érem en quedem pocs.

La trobada aquest any la vam fer ahir en un restaurant japonès, a tocar de la Residència. Vam ser cinc, una trobada que venim fent cada any en acostar-se l’aniversari de la nostra ordenació a Cervera, l’any 1957, després de tres anys d’estudiar Filosofia i quatre de Teologia. Sovint els evoco, aquells anys: lo diferents que érem, si bé presos per la il·lusió d’anar a una parròquia, identificar-nos amb els feligresos i fer-los costat, complint el manament de Jesús d’estimar tothom, en especial els més necessitats.

Aquest era l’inici, però els camins, després, es van anar diversificant. Alguns companys es van casar i van haver de deixar el ministeri. D’altres van trobar en el compromís polític una manera per a ells més efectiva d’estimar el pròxim, i fins i tot algun company no solament va plegar, sinó que va perdre la fe. N’hi hagué –com jo mateix– que s’entestaren en trobar uns camins nous, sense deixar d’admirar i fins i tot envejar els companys que tot i els desencisos que els produía la institució eclesial, s’han mantingut fent de capellà de poble.

Quan arribes al final de la vida ¡com sobresurt l’antiga amistat!, sobretot si s’ha teixit entorn d’un ideal que té com a canemàs l’amor.

bonum et iucundum”