Cada any quan arriba el dia de santa Rosa penso en les cosines que en dèiem de Sants, perquè vivien en un pis del carrer Vallespir. Eren nebodes del meu avi, cosines germanes de nostre pare, que el parèntesi de la guerra i convertits en orfes no ens hi vam relacionar fins que ja érem grandets. Quan ens van acollir les tietes cada estiu pujàvem uns dies a les Masies de Sant Roc, dues torretes que havia fet construir el pare de les cosines, el senyor Roc Grau Riera. I ara, ja grans, quan ens trobem a Pallejà les recordem sovint. Eren mestres. A la seva casa del carrer Vallespir hi havien fundat una escola de nens i nenes, seguint la vocació del seu pare, que també tenia una escola i que s’havia distingit per la bona fama de la mateixa.

És un record que com més anys passen més se m’amplia, i em fa valorar més la família. No ens vèiem gaire però elles ens estimaven molt i se sentien orgulloses dels cinc nens –o dels seus “nebots”, com ens deien. Recordo el ritual de quan pujàvem des de l’estació del tren fins a les masies: en passar davant la casa de la senyora Pepeta, ella, dalt de l’escala estant, ja ens esperava, ens aturàvem una estoneta i com sempre s’exclamava amb un “Oh quins pollos, que macos que s’han fet”, elogi que omplia de goig les cosines Rosina i Conxita.

Encara en vida ens van llegar les masies, havent-se reservat els baixos de la primera caseta, fins que la darrera germana, la Conxita, va morir. D’aleshores ençà hi hem anat força, els meus germans molt, amb la dona i els fills, i amb els anys Pallejà es convertí, per ells, en el nou paradís, perdut el de Can Fatjó dels Xiprers. Se sol dir que als parents no els triem com dient que els lligams familiars més que fruir-los els hem de suportar. Però jo, com més va més valoro el lligam de la sang.

Formen part del nostre ADN.

Reproducció de la coberta d’un dels llibres que Roc Grau Riera va escriure pera ls seus alumnes i, al costat, la pàgina de La Vanguardia amb la notícia de la seva mort, amb grans elogis del mestre (tercera columna, a sota de tot, i quarta columna, al principi), director i fundador de l’escola per la qual passà un gran nombre de santsencs.

ROBERT CAMA

Rebo la invitació d’assistir a l’hoMenatge que es farà diumenge que ve a l’enyorat i estimat amic Robert Cama, a la Font de la Bota (al peu del Turó del Pollo). A mi m’agaradria assistir-HI, però no sé si podré. Comentant-ho a WhatsApp m’he referiT a la glosa que li vaig dedicar quan va morir, i veig que algunes persones ho comenten al capvespre d’avui. Anoto la clau per si algú vol rellegir-lo. Si puc, li dedicaré diumenge que ve un nou escrit. Tot sigui per recordar un ciutadà exemplar, un mestre excel·ent i una boníssima persona!

https/www.capvespre.cat/2022/03/12