Just ara farà un any vaig entrar a la Residència, segur que feia la millor decisió; acabava de tenir un ictus, tenia 91 anys i tot i que em feia il·lusió que em toqués un pis de la casa assistida que era punt d’estrenar-se vaig pensar que en l’última etapa de la meva vida havia d’assegurar l’assistència a possibles mals, que segur que m’havien de venir. Per entrar a la Residència m’ajudà l’amic Salvador Bacardit, qui m’assegurà que amb les germanetes dels pobres estaria molt bé, ot i mai deixaria d’enyorar la llibertat de l’ocell que soc jo.

La casa és molt gran; un bon pati, la planta baixa i tres plantes, dues pels residents i la del cap d’amunt per la comunitat de monges, actualment unes quinze. Un orde religiós nascut als mil-vuit-cents a França sota l’impuls de la jove Joana Jugan (avui santa), que no era d’una família rica però que, volent seguir les ensenyances de Jesús, un dia acollí a la seva humil casa una dona pobra i vella, un altre dia una altre, i un altre… fins a ser molts i moltes. L’ajudaren un grupet d’amigues i acabà fundant un munt de cases en uns temps que l’Església era poderosa i no faltaven persones benestants, atretes perles les obres de caritat.

Les nostres habitacions són espaioses, amb un sol resident en cada una. I al ser la casa tan gran, hi predomina el silenci i la pau. Amb els companys em trobo les hores dels àpats i entremig, tinc totes les hores per mi, amb la llibertat de sortir, d’anar Santa Coloma, de seguir amb les meves activitats. I ara que un càncer m’anirà minant la salut, no em falta el servei d’infermeria i la sol·lícita atenció de les monges, més encara: la religiosa atenció, perquè elles tenen ben assumida la frase de Jesús de Natzaret que deia que qui acull a un pobre l’acull a ell mateix.

Tant de bo que aquest tipus de serveis un dia no siguin fruit de la bona voluntat d’unes germanetes, sinó que els assumeixi la societat civil, com li toca fer!

Un senyor de conte

Abans d’abandonar l’hospital, en Jaume va voler fer aquesta selfie en la qual surten els doctors España (a la dreta d’en Jaume) i Peris. Els doctors i ara també amics ens van portar l’informe mèdic, amb les darreres recomanacions. Bàsicament que ells mateixos li faran el seguiment cada 15 dies a l’hospital i mentrestant el servei PADES se n’ocuparan de l’evolució del càncer. (Ahir ja ens van trucar, els del Pades. Ens vam donar un telèfon per estar-hi en contacte permanent, i ens van dir que dilluns o dimarts passarien per la Residència per conèixer el malalt.)

Peris i España van portar el darrer llibre d’en Jaume, Laetus dies hic, per què els hi dediqués. I, en acabar van deixar anar l’emoció i el van abraçar dient-li que era el millor pacient que havien tingut. La veritat és que han ajudat molt al Jaume. I a mi m’han donat diàriament tota la informació que hem necessitat sobre la seva malaltia i l’evolució que tindrà. Em sembla que, com ja va descobrir la meva filla Anna quan era petita, ells també han descobert que en Jaume és “un senyor de conte”.

Un dinar vitamínic

A migdia, només sortir de l’hospital, hem anat a dinar a casa de l’Alfons i la Paqui. Coneixedors de la situació, es van oferir a fer un menú alternatiu al del restaurant El Cruce, els dels caracolillos. El van encertar, perquè el Jaume no estava per a tants meneos. Ras i curt: vam canviar els caracolillos per una amanida de tomàquet cultivat a l’hort urbà de l’Alfons, una sopa de meló amb encenalls de pernil, i un filet de vaca gallega (en evocació de la nostra estimada Malena) saltejat pel Jordi, el fill de la Paqui i l’Alfons. I de postre, un pastís de cabell d’àngel fet per la Paqui. Tot regat per un bon vi dels Costers del Segre. Meravella meravellosa. Sublim.

A les Germanetes dels Pobres

Ja tenim al Jaume ‘a casa seva’, a les Germanetes dels Pobres de la plaça Tetuan. Dono fe que ha estat rebut amb honors. La cap d’Infermeria, la germaneta Gisela i fins i tot la Mare Superiora han baixat a rebre’l. L’han tractat amb un gran carinyo. La Madre (així li diu tothom) ha assegurat que tots els residents estaven pendents d’ell, del seu estat de salut, de quan i com regressaria. En Jaume ha tornat molt esgotat, és cert, però content. Feliç de rebre tantes mostres d’estimació.

Amb la infermera i les monges hem repassat l’informe que ens han lliurat els doctors Peris i España, i tant la Mare (responsable de la residència), com la germaneta Gisela (responsable de la planta on és el Jaume) han deduït que a partir d’ara flexibilitzaran el règim de visites, i permetran que en Jaume rebi les atencions personalitzades que necessiti.
La mostra fefaent que això ha canviat és que –per fí!– he pogut acompanyar-lo fins a la seva habitació, on ens hem fet una selfie amb el fons de la paret que ell mira mentre escriu les seves gloses al www.capvespre.cat. Un mosaic de fotos on sortim tots els seus familiars, els de sang i els polítics, aquesta família extensa que en Jaume ha anat creant al llarg de la seva vida, i que ara, de nou, emergeix per a acompanyar-lo i per a fer-li costat. -Eugeni Madueño