Tota la nit la lluna s’ha passejat pel cel emmarcat per l’ample finestra de la meva habitació. Ha creuat Barcelona direcció del Tibidabo i a les 6 ha desaparegut, com de sobte. Si al llarg del seu recorregut ens contempla li podria preguntar què ha vist, com feia el gran poeta italià Giacomo Leopardi. I podria demanar-li també si no es cansa de veure’ns cada nit amb les nostres il·lusions, amb les nostres vivències, amb l’alegria de molta gent però també amb el molt sofriment que hi ha en tantes cases.

Però ara, a les 7 –tot just passada una hora— irromp alegre i animós el sol, l’astre rei. Acaba de sortir per l’extrem oposat d’on s’ha amagat la lluna. La calma desapareix i tot reviu. ¿El sol també ens contempla, o ell va par feina? M’agrada el tracte de “germà” amb què el saludava sant Francesc d’Assis, l’home que tenia la virtut de veure tots els elements de la Terra com criatures que es feien estimar.

La lluna, el sol: un nou dia! Els dies passen i cada nova albada és com la proclamació de la victòria de la vida –com deia mossèn Batlle als seus joves boy-scouts, quan cada matí sonava la trompeta al campament, cridant-los a alçar-se i afrontar el nou dia.

Jo avui deixo l’hospital i torno a la Residència. Un nou dia! ¿Quants més, fins que arribi l’albada sense capvespre?