De petits l’avi ens portava a veure el tren, no sé ben bé a on de Barcelona. Diria que a la Via Augusta, quan hi circularia a cel obert. Però on ens hi vam familiaritzar va ser a la torre de Sant Feliu, construïda al costat de la via; des de la terrassa enjardinada el vèiem passar molts cops al dia. Ens impressionava sobre tot la màquina del directe, tan enorme i activa, amb la xemeneia desafiadora al davant, i traient fum també pels eixos de les rodes. Així que per la fressa sentíem que s’acostava, ho deixàvem tot i corríem a veure’l. El contemplàvem extasiats fins que després d’aturar-se a l’estació a uns dos-cents metres, feia un xiulet estrident, es posava en marxa i desapareixia rere un revolt que feien les vies per salvar la falda de la muntanya. Avui em pregunto el perquè d’aquella fascinació. ¿Pel poder que exhibia aquella maquinassa? També perquè en perdre’l de vista ens quedava la recança de no saber com seria el lloc on anava.

¡Que gran que és la curiositat d’un nen!