L’amic de tota la vida Joan Tudela dedica la seva secció del Mirall-net al meu llibre “Cinc nens. Quan érem petits”. Un escrit, el seu, carinyós i ple d’afecte en el qual, partint del testimoni de la meva infància i la dels meus germans, fa un petit esbós de com em veu ara, el meu itinerari fins avui, “com un dels pocs exemplars dels nens de la guerra que poc a poc ens diu adeu”.

L’article du l’explícit títol “Albada i capvespre d’un home que camina”, referint-se a tota la vida de la qual, com a bon colomenc que és, n’accentua els més de seixanta anys viscuts apassionadament a Santa Coloma. I com és obvi –perquè visc ja en el meu capvespre– parla de la meva mort, de la qual en parlo més d’un cop al capvespre. I aleshores –cosa molt pròpia de JoanTudela, un creient de pedra picada–, dedica els darrers paràgrafs a la vida del més enllà, tal om ell la veu, que tanca amb una preciosa frase del nostre poeta Màrius Sampere: “L’eternitat és sols un present que s’eixampla”.

I sí. Dic que sí que penso en la mort. Hi he pensat des de petit com no podia ser d’una altra manera havent perdut els pares i els avis de ben petit, unes morts que ens convertiren en orfes de solemnitat. I com és natural, ara, als 92 anys, la sento molt pròxima. I em fa il·lusió. Uns dies enrere, abatut potser per les seqüeles de la covid i que no em trobava gens bé, vaig dir-me: ¿I si són els primers passos de la mort? I morir em va fer il·lusió perquè em vaig dir que em reuniria amb els meus quatre germans. I ves quina cosa, no imaginant-los com quan ens han anat deixant, sinó com quan vivíem sols amb l’àvia, als darreres del nostre pis, en una situació d’extrema pobresa.

Potser quan ho esperes tot és quan la fe en el cel se’t fa més gran.