Dies enrere a l’ARA va sortir un atractiu reportatge titulat “Pobles amb encant: una ruta per les viles més boniques”, amb moltes fotografies. El vaig llegir amb interès pensant, però, que dir quins són els pobles més bonics de Catalunya és una cosa molt subjectiva. Com també definir que vol dir un poble “amb encant. Això em va fer pensar que l’atracció que els urbanites sentim per als pobles, que ser simplement per veure’ls, o per passar-hi les vacances… ¿O perquè ens agradaria viure-hi, com els neo-rurals que deixen la ciutat i conten meravelles de la vida al poble d’adopció?

Personalment si jo triés un poble per viure-hi voldria que fos relativament petit, però no tant que no tingués alguna botiga, i un quiosc, un bar, un restaurant. Penso en Falset, població agradable, en un paisatge meravellós. O en Bossòst (si no fos per la carretera sempre plena de camions i de cotxes). M’agradava molt Palau-Sator, on vaig passar força estius, i m’agrada Taüll.

Des del punt de vista “turístic”, de pobles per veure pel seu “encant”, n’hi ha molts, però on no aniria a viure´hi. Un és Beget, preciós. Un altre Alins, amb un dels entorns paisatgístics més impressionants que he vist mai. I no cal dir Siurana. Però allí d’alt ¿què hi faria si jo no fos un artista en etapa creativa, o un escriptor, des del qual baixés a ciutat, com feia Tàpies, que passava la setmana al Montseny i els caps de setmana a Barcelona? I de cap manera em quedaria en l’encantador Norís, un poble del qual s’enamorà mossèn Jacint Verdaguer, on actualment només hi viu una persona.

L’encant dels llocs i dels pobles depèn també de què hi busques.