Un apunt, només: la paraula “vell” s’ha d’esborrar del diccionari? Ho pregunto perquè tinc unes companyes que quan enraonant dic que soc vell em corregeixen, i em diuen que soc gran, però no vell. Alguna amiga més jove també m’ho diu.

Però jo no canvio; a mi el mot m’agrada i, a més, el significat el trobo molt positiu. El que passa -diria- és que a aquestes persones els desagraden els aspectes negatius, el dolents, de la vellesa, que n’hi ha, i molts. Passa el mateix que amb la paraula que es refereix a la mort. S’evita de parlar-ne perquè veient-ne el significat negatiu la paraula molesta i no parlant-ne sembla que s’allunya un estat, que ha d’arribar, però que fa por.

Penso en canvi en els pobles indígenes o de cultures antigues i sàvies. Arribar a vell era un prestigi. Un vell es tenia per una persoa sàvia, perquè la vida enriqueix. I als vells se’ls considerava persones riques en experiència. De fet, avui que tot es viu tan de pressa i que els invents i novetats apareixen amb tanta velocitat, sembla que el que toca és córrer, i la joventut s’ha convertit en el gran desideràtum.

Doncs jo, que ja soc vell -molt vell- miro d’aprofitar-me del molt que la vida em dona.