Ahir deia que animats pels aires renovadors del Concili Vaticà II i, en bona mesura, seguint l’estil jocista, els creients -i en especial els religiosos- vam donar un tomb en la vida de la fe. Vivíem les darreres cuetades del nacional-catolicisme. Encara recordo amb quina devoció vam entomar el magnificent Congrés Eucarístic l’any 1952. Però moltes coses de la pietat començaven a no dir-nos res com les novenes, la pràctica dels nou primers divendres de mes, les processons, els Via Crucis, l’adoració al santíssim… I, sobretot, d’aquesta religiositat tradicional ens en feu fora l’aliança de l’Església amb el poder: amb el franquisme i el món ric.

Un allunyament segurament un punt massa radical, ens faltà el recolzament del bisbe i de la bona clerecia; que ens haguessin acompanyat, i que haguessin rebut la nostra experiència com un intent de l’Església d’obrir els camins de l’aggiornamento, que demanava el papa Joan XXIII. Molts d’aquells capellans i monges, perdut el suport de l’Església i a mesura que s’endinsaven en la lluita per fer un món millor, anaven sentint més llunyana l’Església…

Però com a causa de l’allunyament de l’Església -i de la fe- que viuen avui molts antics practicants, a més del descrèdit de la Institució eclesiàstica hi veig un factor més profund, provocat per l’avenç imparable de la ciència, una revolució que ja sentí la gent del Renaixement i al qual l’Església s’hi posà d’esquena, i ho visqué com un tsunami que a mesura que avançava desplaçava Déu i la religió. Tancada en les formes, maneres i idees dels temps de la cristiandat no sabé veure que la humanitat, en endinsar-se en l’infinit s’acostava al món on habita Déu. Si ja des la bellesa de la humil flor d’un lliri silvestre -com ens diu Jesús- s’intueix Déu, admirant la grandiosiat i bellesa del cosmos, no sentiríem Déu immensament més a prop?

Teilhard de Chardin trobant-se sol en la immensitat del desert saharià, li semblà sentir la pregària que surt de l’univers.