Bonica jornada, emotiva i enriquidora, la d’ahir a Vilafranca del Penedès. Trobada amb el grup d’amics i amigues amb els que, quan érem joves -ells molt, jo no tant- vam compartir la nostra experiència cristiana en l’església vilafranquina. Tots coincidim en una cosa: que va ser una experiència que ens marcà profundament i que si haguéssim de retratar-la amb un símbol, jo agafaria la imatge amb la que el Josep Jiménez inicià la seva intervenció: la supressió de l’adjectiu “catòlica” del full parroquial quan vam convertir el full d’acció catòlica en la batalladora revista Acción.

La trobada d’ahir es va desenrotllar a Cal Figuerot, la casa museu dels castellers vilafranquins. Un antic casalici que en entrar-hi impressiona per les formes  modernes o futuristes. Tot és molt alt, i un cop a dins, et sorprèn la sala dels assajos. Seguint les explicacions de l’Eloi Miralles em va semblar que acabava veient no ja les colles dels xiquets, sinó l’ànima castellera. Un altre símbol -i encara més expressiu, vaig pensar- de l’experiència que vaig viure amb els nois i noies que ahir ens vam trobar. Sense abandonar les trobades de fe sinó empesos per la nova manera de viure-la, vam dur la religió a la vida, i vam entrar al museu del vi, vam crear les xerrades  obertes… amb la decisió de fer ciutat.

Unes vivències molt diferents a les d’avui, tot i que el papa Francesc no es cansa de dir i repetir que sortim al carrer, que hi actuem, que canviem el món. Un món que ha evolucionat molt i que dut per la ciència i la tècnica sembla que desplaci Déu, mentre que les esglésies es buiden, i en moltes persones els queda un sentiment de transcendència, que els sembla que Déu ja no ocupa, quan és entrant-hi, aprofundint-hi i veient l’enorme bellesa i saviesa dels cosmos, que albirem Déu. El Déu que Jesús ens ensenya a descobrir fins i tot en un miracle tan humil com és la flor d’un lliri silvestre.

O com els castells!, que es coronen quan l’anxaneta fa el cim.