Bonica jornada, emotiva i enriquidora, la d’ahir a Vilafranca del Penedès. Trobada amb el grup d’amics i amigues amb els que, quan érem joves -ells molt, jo no tant- vam compartir la nostra experiència cristiana en l’església vilafranquina. Tots coincidim en una cosa: que va ser una experiència que ens marcà profundament i que si haguéssim de retratar-la amb un símbol, jo agafaria la imatge amb la que el Josep Jiménez inicià la seva intervenció: la supressió de l’adjectiu “catòlica” del full parroquial quan vam convertir el full d’acció catòlica en la batalladora revista Acción.
La trobada d’ahir es va desenrotllar a Cal Figuerot, la casa museu dels castellers vilafranquins. Un antic casalici que en entrar-hi impressiona per les formes modernes o futuristes. Tot és molt alt, i un cop a dins, et sorprèn la sala dels assajos. Seguint les explicacions de l’Eloi Miralles em va semblar que acabava veient no ja les colles dels xiquets, sinó l’ànima castellera. Un altre símbol -i encara més expressiu, vaig pensar- de l’experiència que vaig viure amb els nois i noies que ahir ens vam trobar. Sense abandonar les trobades de fe sinó empesos per la nova manera de viure-la, vam dur la religió a la vida, i vam entrar al museu del vi, vam crear les xerrades obertes… amb la decisió de fer ciutat.
Unes vivències molt diferents a les d’avui, tot i que el papa Francesc no es cansa de dir i repetir que sortim al carrer, que hi actuem, que canviem el món. Un món que ha evolucionat molt i que dut per la ciència i la tècnica sembla que desplaci Déu, mentre que les esglésies es buiden, i en moltes persones els queda un sentiment de transcendència, que els sembla que Déu ja no ocupa, quan és entrant-hi, aprofundint-hi i veient l’enorme bellesa i saviesa dels cosmos, que albirem Déu. El Déu que Jesús ens ensenya a descobrir fins i tot en un miracle tan humil com és la flor d’un lliri silvestre.
O com els castells!, que es coronen quan l’anxaneta fa el cim.
El carisma de Carles de Foucauld és Natzaret, estil de vida que Jesús porta durant 30 anys al seu poble: vida laboriosa, vida de fammília orientada constantment cap a Déu, enmig de la gent, com el fermennt en la massa. Borrem per sempre, Jaume, això de vida oculta que no m’ha agradat mai. Oculta de què i de qui? Diem millor vida ordinària de la gent, no, Jaume?
Fina, no et responc perquè sobre la “vida oculta” de Jesús ja vaig dedicar-li, fa pocs dies (el 25 d’abil darrer), la glosa sencera. Si vols rellegir-la a “cerca” (columna d’aquí al costat) escriu VIDA OCULTA (12), i se t’obrirà. I molt agraït, Fina, per donar peu a que els amics i amigues s’interessin pel tema