D’aquí a una estona agafaré l’autobús per anar a Vilafranca, on em trobaré amb una colla d’amics i amigues de l’antiga parròquia de Santa Maria, de la capital penedesenca. Una trobada que ja fa força anys que repetim, posant en comú records d’ahir i qüestions i idees d’avui.

Sempre m’ha agradat tornar a Vilafranca. Va ser la meva primera destinació acabats els estudis de capellà. ¡Els cops que sent seminarista havia somiat en la parròquia a la que em destinarien com a vicari! Era com el primer amor, que  vaig tenir la sort de viure plenament: amb uns capellans que em van rebre molt bé, no com tants companys meus -com el meu mateix germà Abelard- que els tocà un rector adust i inhumà. A Vilafranca vaig trobar una ciutat molt bonica, un temple parroquial imposant, un paisatge preciós, i el goig de viure a la casa dels vicaris, amb la inoblidable senyora Roser de majordona.

Vaig treballar intensament, il·luminat per l’enfocament que ens ensenyà la JOC de viure la fe abocats a la vida. Alhora que jo ho transmetia al jovent, a mi aquell treall m’enriquia molt. Recordo aquells anys com anys que em van marcar decisivament. Tres anys i mig que em prepararen per la llarga etapa posterior que he viscut fins avui.

Treballar per als altres: el bé que fas et retorna, multiplicat.