Pilar Rahola, com de costum, ha revolucionat les xarxa d’Inernet amb la despietada crítica que va fer de la lletra de la cançó guanyadora del festival d’Eurovisió, i del vestit que duia la cantant Chanel, que titllà de mal gust i de masclista. Ángela Escribano en el programa de Risto Mejide digué alguna cosa semblant: “Cada mujer es libre de ir vestida como quiere y hacer lo que quiera con su cuerpo, pero en la televisió pública cuando se nos està representando a todos en un festival internacional hay que tener en cuenta otras cosas, como el estereotipo que se transmite”. Pilar Rahola exclamà, indignada, “los bailarines no enseñaban el culo. ¡Siempre tiene que ser la mujer que lo haga!”

Una llàstima que en lloc d’aprofitar l’ocasió per parlar a fons del tema els intervinents es tirin els plats pel cap. Temes com el de la llbertat de fer el que un vulgui amb els seu cos, o la reflexió sobre la incidència que certes modes volgudament sexistes puguin tenir en els altres,  especialment en els nens i els joves, o si la dona és objecte de la mirada de l’home, forçada per la societat, o perquè surt d’elles, mereixerien un debat tranquil, intel·ligent i enriquidor.

Em va agradar la intervenció de Núria Iturbe (directora de Serveis d’Acompanyament a la Víctima  de Delictes Intres) en el telenotícies d’ahir, comentant la violació a Burjassot (País Valemcià) de dues nenes de 2 i 3 anys per cinc menors, dient que cal prevenir  la violència sexual d’una forma col·lectiva i responsable, remarcant sobretot la importància que té l’educació sexual, ja des de la més tendre edat, presentant el sexe en el seu aspecte amable i positiu, amb un mirada no punitiva sinó positiva.

Lliures per fer el que et roti, o el què cal?