Feia molt de temps que no tenia cap relació amb el metge Lluís Malvehy, que ara el meu nebot em comunica que ha mort. Però quan el meu germà Abelard va estar malalt i va morir, la relació que vaig tenir amb ell –amb el metge—va ser intensíssima. Era ja al final quan, per tal de trobar algun remei, o si més no una disminució del dolor que el mal li produïa, vam recórrer a medicines i a metges que algú ens deia que feia miracles, seguint una teràpia apresa als Estats Units. No sé com va ser que vam conèixer el doctor Malvehy i, des d’aleshores, fins a morir, va ser el metge de l’Abelard.
De seguida vaig sentir per ell una gran admiració i estima. Era el model de metge en el que jo havia somiat de jove, que –com havia llegit en la novel·la Graziela de l’escriptor francès Lamartine– és com un capellà. El metge que més que veure la malaltia descobreix la persona i viu, amb el malalt, el procés de d’infermetat. Ja mort el meu germà, un dia vaig acompanyar una amiga de Santa Coloma a veure’l perquè la seva nena no acabava de superar un mal estat persistent i ella, la mare, quedà encantada amb del doctor, i molts cops l’hem recordat.
Un treball molt humà i positiu el del bon metge. A mi m’hauria agradat ser-ne i fent de capellà també he pensat que el més important són les persones. ¡Assemblar-me al metge que es fa amic del malalt i sofreix la malaltia com si l’ataqués a ell! El record de Lluís Malvehy sempre m’ha acompanyat i m’ha fet un gran bé.
Ara haurà arribat al cel, amb les mans plenes d’obres bones.
Hi ha persones que tenen la capacitat de deixar-te un pòsit positiu que conformaran d’alguna manera com serà un mateix. Tinc un lleuger i llunyà record d’en Lluís de les vegades que de nen havia anat a la seva consulta del carrer St. Eusebi. La Dolors, la seva dona, ens obria la porta en arribar i durant la visita no faltaven mai les bromes i la manera tan pedagògica i a voltes divertida, d’explicar els malestars que podíem tenir. En vaig perdre el contacte a l’adolescència, i no va ser fins que vaig entrar a treballar a l’escola Sadako, que vaig tornar a coincidir amb en Lluís. Ell venia els migdies a dinar amb la Dolors, que era l’administradora del centre, i en Lluís exercia de metge, visitant els nens i nenes que al llarg del dia no es trobaven bé. Era tot un luxe! I veure’l com es ficava els nanos a la butxaca, era tot un exemple a seguir en la nostra tasca docent. D’aquestes butxaques, tenia la destresa de treure’n sempre caramels invisibles, però que no per això, deixaven de ser desitjats per tots els infants. Tinc el record d’en Lluís com una persona amable, propera, ple d’energia i amb una gran bondat. Ell era així, i així també devia ser com a metge. La celebració del seu comiat, conduïda pels seus fills i nets va ser una cerimònia càlida i propera, que traspuà els valors i qualitats d’en Lluís i la Dolors.
EPD
Quina sorpresa en veure la foto !! Jo personalment no el coneixia, però havia coincidit amb ell pel fet que era cunyat de la Catalina Terrats (monja benedictina) i del sacerdot Mateu Terrats (també difunt des de l’any 2013).
De fet l’any 2017 vaig anar al funeral de la seva esposa (la Dolors Terrats) ja que segurament la Catalina ens ho deuria comunicar, i tenia present de veure aquest matrimoni al monestir de Sant Pere de les Puel·les a Sarrià.