He escolta  molts cops l’Al·leluia de Leonard Cohen, una música que m’atrapava però no acabava d’esbrinar-ne el sentit. ¿Un cant d’alegria? Més aviat no; les al·leluies de la litúrgia catòlica sí que són càntics alegres, com les aclamacions amb les  que la gent de Jerusalem van rebre Jesús de Natzaret, el diumenge de rams.

Llegeixo que la temàtica de Leonard Cohen és ambigua i que és  una barreja de la religiositat jueva, del goig que proporciona el sexe i l’amor i, al mateix temps, les contradiccions que la vida ens presenta.  Sovint Cohen recorre a la Bíblia, com en aquesta cançó de l’Al·leluia. Evoca el rei David, el dia que abocat a la finestra veié a la casa del costat una preciosa noia que s’estava banyant. David no es pogué contenir i la va fer venir a palau… i com era d’esperar  acbaren fent l’amor. La història, però, acabà malament: Betzabé –que aquest és el nom  de la noia – quedà embarassada i llavors David ordenà que al seu marit –un general del seu exèrcit–, el col·loquessin en la fronera més vulnerable i perillosa perquè morís, que és el que va passar.

En l’Al·leiua de Cohen aquestes facetes –el bé i el mal, el goig i el dolor…– apareixen barrejades, contraposant-se, i, sobresortint, la fèrria voluntat de tirar endavant, perquè l’amor i el goig i el perdó de Déu triomfen. Per això no som davant d’un al·leluia festiu que ve de dalt a trobar-nos, com l’Al·leluia de Händel, sinó davant d’un crit que surt de baix, i que es projecta amb força, amb dolor, amb pertinàcia. Com un himne a la vida.

La voluntat de viure la vida apassionadament, malgrat tot.