¡Quantes persones no hauran sortit ahir a menjar la mona al camp, o ho faran avui! El dia era esplèndid, un sol calent i el cel d’un blau transparent. Un temps, amb tot, un punt enganyós perquè a l’ombra i quan apareixia el vent el fred treia el nas. Jo vag ser amb una branca de la meva família, amb predomini dels membres joves que, amb la seva alegria i vivacitat, feien encara més agradable la trobada.

El dia de la mona: el pastís que els padrins i padrines regalen als seus fiols i fioles. Quan arriba el dia no puc deixar de pensar en els meus padrins. La padrina era la germana del meu avi, una dona ja gran, que només tinc present per les fotos on apareix. El padrí, en canvi, era un home molt jove, el meu tiet, l’amo de la masia de Can Fatjó dels Xiprers, de qui m’ha quedat gravada la imatge del dia de la mona de l’any 1936, quan me la va portar a casa; era un avió de crocant. El crocant mai no m’ha agradat però aquella mona em fascinà. ¿Qui hauria dit que a les poques setmanes esclataria la guerra civil i que ell marxaria a lluitar amb el terç de requetès de la Mare de Déu de Montserrat, i que no tornaria mai més? Va morir a la batalla de Codo i Belchite.

Mengem la mona amb el goig de sempre, amb la família i al final dels dies de vacances de Setmana Santa. Un dia que recorda la resurrecció de Jesús. Però no podem evitar de pensar en el poble d’Ucraïna i en els moments desesperats que viuen els ucraïnesos.

El divendres sant!, que no ens deixa mai.