Vaig prendre part d’un dinar d’amics, encara joves, en el que en parlar de la independència de Catalunya vaig constatar que se senten molt decebuts dels nostres polítics, i que estan molt desanimats. Arribada la nit vaig escoltar l’entrevista que a FAQS van fer a Quim Torra en la que, parlant del desànim del independentistes, va dir que si ell fos encara president no hauria acatat la resolució del Tribunal de Justícia que imposa el 25% de castellà a l’escola. Un exemple més de la rendició dels nostres polítics per la por a la repressió, i que fa que la política de l’actual govern de la Generalitat sigui tan decebedora.
Avui llegeixo una entrevista que trobo a Google a Clara Ponsatí, que em referma en el que fa temps que sostinc. Després de mostrar-se disconforme amb els qui diuen que cal esperar ser més per poder fer la independència, pregunta com volen ampliar la base, amb la gent que sent “la pistola al clatell”. “L’únic que es pot fer ara –afirma– és la resistència i la confrontació” dels qui continuem convençuts.
I, evidentment!, considera inútil la taula de diàleg en l’actual posició del govern espanyol, que tracta Catalunya com una colònia. La negociació és necessària i s’hi arribarà. Però “jo no m’hi asseuria fins que no tingués cartes per negociar, i per tenir cartes has de fer valer les teves eines, que en aquest cas són la mobilització del poble de Catalunya. Jo no m’hi asseuria fins que no vingués el senyor Sánchez a demanar-me que m’hi assegués”.
Mentrestant? Creure que som molts que estem a punt, esperant que l’actual decepció ens resulti insuportable i ens dugui de nou al carrer.
Ja ho vaig dir en una altra ocasió. Jo no estic decebut. Simplement he constatat els límits d’allò que vam fer, junts. l’1O va ser un gran exercici de mobilització col·lectiva. Però mai l’he interpretat com un veritable exercici del dret a l’autodeterminació. No es pot considerar així, quan només hi va participar poc més del 40% de la població. Tirar pel dret era impossible, amb aquestes xifres, enfrontant-se a un estat fort, membre de la UE, sense cap estat, a nivell internacional, que ens avalés. Crec que ens vam autoenganyar. Vam valorar en excés les nostres forces i poc les dels nostres contraris. Per això estic més d’acord amb ERC, que ha fet números i ha encetat un cert procés d’autocrítica. Sense ser conscients de la realita no podrem avançar.
Gràcies, Albert, pels teus interessants comentaris, que enriqueixen el capvespre. Respecte d’aquest darrer volia dir-te que m’admira que discrepem, i que jo aparegui com més il·lús o utòpic que tu, malgrat haver-te conegut “políticament” molt més abrandat que jo. Tocant l’independentisme m’estranya que t’aliniïs amb ERC. A mi m’han decebut molt, igual que Junts i bastant la CUP. No entenc que el nostre govern s’empassi tants fets repressius, una rendició que més que “eixamplar la base” independentista l’està empetitint. I sobre la utopia et diré que he vist com objectius que semblaven irrealitzables han acabat triumfant. Penso en la caiguda del mur de Berlín -–totalment imprevisible—, o en els somnis de Luther King o de Mandela que, contra tot pronòstic, s’han fet realitat. Jo et podria parlar de Can Zam. Quan era regidor d’Urbanisme vaig defensar “tot” Can Zam com a parc, contra el criteri més realista dels companys polítics, i desoïnt el consell de l’amic Jaume Solà, regidor d’Urbanisme de Badalona, que em va dir que el parc no el veurien ni els meus nets. Badalona va pactar amb la Corporació Metropolitana el repartiment de Montigalá, mentre que jo vaig aconseguir que el nostre Ajuntament refusés l’oferta de la cessió de mig Can Zam, a canvi de declarar la meitat del terreny com zona urbana i industrial. Espero, amic Albert, que si visc un parell d’anys més ens trobem celebrant la independència de Catalunya, després que el poble hagi recuperat l’empenta subversiva que vam viure l’1 d’Octubre i un temps després.
El de fer autocrítica està mot bé… però quan només la fa una part comences a fer el passerell, i si a sobre aquesta part es barallen entre ells, els de l’altra banda es parteixen el pit.
És bo tenir molt present com va actuar, i encara ho fa, l’estat espanyol referent a tot el que té relació amb el procés. Han desactivat els líders, acollonit a qui els vulgui suplir i desanimar a gran part de la parròquia, o inclús fer-la creure que els van enganyar. Per deu!! Que aquí només el que s’ha fet va ser simular un referèndum per aconseguir seure a l’estat espanyol a negociar-ne un de vinculant, i ja hem vist la resposta.
No tinc ni idea que cal fer a partir d’ara, però sí que tinc clar de no caure amb el desànim, encara menys amb sentit de culpa. Al contrari, molt indignat amb l’estat espanyol i latent per poder seguir el camí…