Indefectiblement: el rellotge de la Terra no s’atura, fa el seu recorregut de segles i cada any dona la mateixa volta; des de fa milers d’anys, milers de segles!, i nosaltres, els humans ho registrem en els nostres calendaris, batejant-ne les estacions. Ara, per exemple –quan escric aquesta glosa– és encara hivern i a la tarda d’avui ja estarem en la primavera.

Això de les estacions de l’any sempre m’ha fascinat. Hi he vist com la imatge del temps, que es repeteix meteorològicament sempre, i ho visc com una imatge de la nostra vida, repetida diariament: hi ha un temps en el que el dia neix, un temps de creixement, un temps de davallada i un temps de repòs, en el que sembla que el temps mori. Però el temps no du a la mort sinó que viu la vida indefectiblement, com es pot contemplar en el miracle que són les flors. Les plantes neixen, creixen, floreixen… i quan ens semblaria que moren en realitat creen les llavors, que porten la vida a dins.

Penso en la tragèdia d’Ucraïna. Un temps pertorbat per la intervenció dels homes, que sembren el país de destrucció i de mort. Però estic segur que en els seus camps, en les seves muntanyes hi ha milers de flors cantant un himne a favor de la vida. ¡Que bonic que és contemplar-les i meravellar-nos, davant de tanta bellesa i de tanta vitalitat!

No sé com. Però “la primavera ha venido / y nadie sabe como ha sido” (que va escriure el poeta). I creure que sí, que al final sempre ve la primavera!