He llegit l’apassionant llibre Nosaltres, els sense nom, una edició abreujada de la cèlebre autobiografia de Joan Garcia Oliver, anarquista oblidat, que de pistoler passà a ser ministre de la República  espanyola. El llibre té 415 pàgines en lloc de les més de 1.500 de l’original, i ha estat reescrit amb un català estàndard, que fa de bon llegir. M’ha interessat moltíssim: perquè explica què va ser el segle XX català, els antecedents de la guerra civil i la guerra, tot vist des de dins dels fets, viscuts per un dels protagonistes principals.

Un dels atractius que m’han fet més apassionant la lectura és que el llibre dona una visió dels fets de l’anarquisme, que contrasta amb la que ens ofereix la història explicada per la gent d’ordre. És l’epopeia idealista i dramàtica de la lluita de la CNT que, quan a Espanya vencé la República i esclatà la Guerra Civil, va creure que podien fer la revolució, molt sentida pels obrers que patien l’opressió de la patronal, que tenia al seu favor l’exèrcit i el món capitalista, que no dubtava en eliminar els obrers rebels. 

Garcia Oliver va sorgir del no res. Nascut a Reus en una família pobre, va treballar en feines humils i entrà en la lluita com a “pistoler”. Molts cops va estar a la presó, la seva veritable universitat, i, convertit en líder, ajudat dels cèlebres Ascaso i Durruti, va crear el Comité Català de Milícies Antifeixistes, que, un temps, va dur la veu cantant en la Generalitat de Companys. Combatut pels Comunistes i Esquerra Republicana i per cenetistes menys exigents, perdé influència i mig apartat, quan el govern d’Espanya es traslladà a València i després a Barcelona, per un sentit realista acceptà ser ministre de Justícia. Una història en la que apareixen personatges tan importants com Macià, Companys, Federica Montseny, Negrín… dels quals García Oliver en retrata aspectes no sempre positius.

Meravella l’ardor amb el que García Oliver i la CNT lluitaren per implantar la revolució. Molta passió!, quan la persona humana més que somiar sol tocar de peus a terra; com al mateix García Oliver li tocá viure en el seu llarg i molt trist exili.