Per fi ha plogut, ha caigut força aigua i de forma tranquil·la, un xim-xim que ha d’haver calat fons. I els meteoròlegs diuen que encara plourà més, i potser fins exageradament. I encara que els ciutadans solem dir, quan plou, que fa mal dia, la pluja és una benedicció del cel.
A mi m’agrada molt, que plogui. Fins i tot mullar-me, ho visc com una mena de comunió amb la natura, i perquè em fa pensar en el protagonisme de la naturalesa. Que és una benedicció és fàcil d’adonar-nos-en. Basta contemplar el paisatge, per exemple –des de Santa Coloma—veure com el Turó del Pollo canvia el color ocre del temps de sequera per un verd mullat i intens l’endemà d’haver plogut. L’altre aspecte, el sentir la comunió amb la natura, potser no és tan habitual. Un l’ha de cercar, aquesta sensació, partint de la consciència que tots formem part d’un tot, i posant-nos a costat dels éssers que habiten en la mateixa natura que nosaltres, i pensant en la terra, que rep l’aigua diria que amb un silenci religiós.
I no cal dir que quan es desferma i cau torrencialment i fa mal, llavors sí que la pluja ens fa adonar de la força del cosmos, sobretot si ens atrapa a nosaltres un dia mig perduts a la muntanya, o conduint per l’autopista…
Sortir a passejar sota la pluja –havent-nos desfet dels objectes que l’aigua podria fer malbé—i caminar una estona sense obrir el paraigua és una manera de fer nostra la pluja.
Sigues el primer en comentar on "Pluja"