Com si fos una capsa màgica. Tant de temps de passar-hi a la vora i tants anys batallant pel parc de Can Zam, i mai no havia entrat a la masia. Una edificació del segle XVIII, a tocar del parc Europa, situada a l’inici de la carretera que ens du al cementiri, la carretera de la Roca, tan transitada per nosaltres. La masia de Can Zam (o can Sam, com es deia), sembla un bastió clos, que ha resistit l’embat de la transformació de l’antic poble en la ciutat populosa d’avui.

Sí, que coneixíem, en canvi, la seva petita i anecdòtica història. Que aquí, a l’entrada, hi havia un gran roure a l’ombra del qual es reuní el govern català quan la guerra dels Segadors, fugint de l’epidèmia que assolava Barcelona. I sobretot havíem sentit parlar de les cèlebres maduixes que es feien als seus camps. Can Zam era una gran finca. Ahir, organitzada pel Centre Excursionisa Puigcastellar en celebració dels 75 anys de la seva fundació, vaig tenir la sort d’entrar-hi i descobrir els moltíssims vestigis del seu passat pagès, conservats amb tant de carinyo pels germans Rosa i Jaume Blanchart.

El que he escrit a l’inici de la glosa: una capsa màgica!, amb la sala d’entrada, el celler, les eines per tot… i a fora un mini galliner i un mini hort… i moltes flors.  Un tresor, un testimoni del passat, un monument de la memòria històrica, que encara batega!

Quants tresors com aquest guarden els nostres pobles, molts dels quals van desapareixent, o es mantenen sense l’atenció que mereixen.