Dijous vaig anar a veure els antics veïns de la casa del carrer Roma per  recollir la correspondència que hi ha arribat en nom meu. Entre els sobres de la Caixa i altres papers hi vaig trobar els exemplars de la revista Pregó dels tres darrers mesos. Una revista d’informació i opinió eclesial, progressista, molt interessant, on he trobat més d’un article que m’agradarà comentar.

Un d’ells és el de Jaume Comellas i Colldeforns, Maixabel Lasa: amb Déu però sense Déu? Comellas s’admira pel fet que Maixabel Lasa perdoni els etarras que van assassinar el seu marit i s’estranya que en la conversa sobre un gest tan admirable, diria tan cristià, no es parli de Déu malgrat que en l’acció de perdonar s’hi endevina la presència del Déu cristià.

Aquesta estranyesa el du a la pregunta que ens fem sovint, i que Comellas explicita preguntant si l’Evangeli es pot viure sense religió. La resposta diria que depèn de què entenem per religió. Si pensem en el que el catecisme recollia com les normes del bon crisià, respondria que les pràctiques religioses poden enganyar-nos, mantenint-nos en un món que té poc a veure amb la vida, cosa que fa que molts practicants se’n desencantin i deixin la religió, sumits en la indiferència, tal volta quedant-los un cert sentit de la transcendència, que veuen en la bondat, en la bellesa, en l’art… Amb un sentiment vague d’un més enllà boirós. Una ranscedècia intramundana.

El Déu present arreu i alhora ocult el trobarem fent camí al costat del Jesús de Natzaret, de l’evangeli.