No sé com ha quedat la casa assistida de Santa Coloma, que d’aquí a uns dies entrarà en el sorteig per adjudicar la quarantena de pisos als sol·licitants d’aconseguir-ne un. La casa arriba a terme després de llargs mesos, d’anys! de baralla amb l’Ajuntament per aconseguir que es fes, i que fos una casa realment assistida i no una vivenda social.

Jo m’hi vaig apuntar així que s’acceptaren –provisionalment—les sol·licituds. Però no ha estat fins la setmana passada que m’han comunicat que estava en la llista d’espera, i que la setmana entrant serà el sorteig. La casa era una antiga escola en el barri de Riera Alta. Un edifici espaiós, en una òptima situació, en un dels barris més bonics de la ciutat, en contacte directa amb la muntanya. Però hi he renunciat perquè arran de l’ictus que vaig tenir amb l’ajut de bons amics vaig entrar a la Residència de les Germanetes dels Pobres, on estic molt bé, però trobant a faltar molt Santa Coloma i la llibertat d’ocell de la que disfrutava.

Ja era hora que l’Ajuntament es decidís a fer la Casa Assistida. A la ciutat –i arreu– cada cop hi ha més persones velles que es troben desemparades. Sé que la tercera edat no enlluerna gaire i que els ajuntaments prefereixen fer una avinguda enjardinada per la que cada dia hi passa molta gent, que un equipament per als vells i les velles. I sí, calen arbres i molt més verd, calen més equipaments esportius i més centres culturals… Però en primer lloc cal atendre les persones en els aspectes fonamentals, com són la vivenda i la possibilitat de disfrutar d’una vida digna i humana, molt especialment quan la gent s’ha fet gran.

Si més no, com a paga pels molts anys que els vells han treballat per la societat millor, de la qual avui en fruïm tots.