Avui Barcelona celebra la seva segona Festa Major amb la diada de Santa Eulàlia, patrona de la ciutat. Una festa no prou acceptada perquè això d’evocar una santa, als polítics progres no els agrada gaire i no saben com tractar-la.

Són ja molts segles, que el poble l’homenatge, molt abans de la festa de la Mercè. Ve dels temps de la societat profundament marcada per la religió, quan Barcelona i Catalunya tenia uns quants sants amics, als quals invocava en temps de perill, fossin produïts per gent enemiga –com quan la guerra dels Segadors– o per catàstrofes naturals com la sequera, una plaga o la pesta. Uns sants que més enllà de la seves llegendàries biografies i del seu caràcter religiós formen part del folklore del país i de la cultura, i que encarnen uns ideals elevats, que avui són ben actuals, sinó més que mai.  

Com santa Eulàlia, una noieta que s’enfrontà al poder constituït-quan Barcelona estava sota el domini de l‘emperador Dioclecià, per defensar el seu dret a creure en el que volgués. ¿No és una sort emmirallar-nos amb una figura tan atraient com santa Eulàlia?  Una figura ideal, com poden ser-ho les noies que no per ser inventades deixen d’ocupar un lloc preeminent en el nostre món, com Nausica, Antígona, Julieta… que podem col·locar al costat de la històrica Eloïsa, l’amant d’Abelard.

Una festa alegre, divertida, tendre i bonica.