La glosa de diumenge passat “Els partits no compten!” va suscitar un parell de comentaris al Capvespre, i més d’una conversa. El meu escrit era un clam per la superació del desànim, que a hores d’ara pot ser el pitjor enemic del procés independentista perquè, qui es deixa abatre pel desànim, deixa de lluitar. I ve allò de que cal ampliar la base, que no sé com es vol aconseguir si no és revifant el foc.
¿Per què no pensar en els efectes que va tenir a tot Catalunya la peregrina consulta que es va fer al petit poble d’Arenys de Munt sobre la independència? La idea sorgí d’una persona, uns quants companys se la van fer seva i arribà a l’Ajuntament, que la promogué amb un èxit total. L’exemple es difongué i una altre ajuntament va fer també una consulta, després dos, després tres, després molts!, fins que es produí l’exitós referèndum de l’1 d’Octubre a tot el país.
Com escrivia en la meva glosa les grans proeses solen sorgir d’un somniador com els grans Luther King, Nelson Mandela, Òscar Romero… Com els incendis més devastadors produïts per una burilla insignificant o pel vidre d’una ampolla llançada al bosc.
I si més no, ningú em privarà de viure la victòria en el meu fur intern!
Ja saps que m’agraden les teves metàfores, Jaume. Només aconseguirem “ampliar la base” revifant el foc. El problema de les metàfores és que de vegades no coneixem prou bé què volen dir. Què vol dir “revifar el foc”? Per a alguns això vol dir que vam fer un bon foc (el camí previ a l’1O, el mateix dia del referèndum i el dia 3O) i després el vam deixar esmorteir (o els “partits” el van esmorteir). I ara la gent l’ha de revifar. No és la meva manera d’entendre “revifar el foc”. Jo crec que s’hi ha de posar llenya nova, diferent a la d’abans. Llenya una mica diferent. No necessàriament al voltant del lema “independència” (sense que els independentistes hi renunciïn) sinó a d’altres lemes que puguin agrupar més gent (amnistia o oposició a la repressió, autodeterminació o dret a decidir, defensa del nostre sistema lingüístico escolar i oposició a l’arbitrarietat dels tribunals…
Albert, heus ací l’explicació de la metàfora. Quan un foc sembla que s’hagi apagat per revifar-lo l’important és que hi hagi unes bones brases. Una mica d’aire el revifarà, i si ve una ventolera la foguera reprendrà. Avui la brasa hi és: som els qui vam viure l’episodi transformador de l’1 d’Octubre. Les ventades sovintegen, per exemple amb el 25% de castellà a les escoles, o amb la destitució del diputat Juvilà. Només caldria que els polítics i l’ANC obrissin la porta perquè aquests cops de vent (la indignació de la gent) sortís al carrer. Penso que arribarà un dia –el “momentum”– que la nostra indignació serà tan gran que la porta petarà i es produirà la confrontació amb l’Estat. Llavors –com va passar l’1 d’Octubre– gent no independentista també dirà prou. I Espanya (amb la intervenció d’Europa) es veurà obligada a dialogar.