Llarga conversa telefònica amb un amic independentista que està desanimat perquè no troba el partit al que ell i persones com ell voldrien votar. Falta “el partit” –em deia—de centre esquerra i em diu, amb raó, que quan no hi havia dreta ni esquerra amb Junts pel sí , uns i altres vam votar units.
La meva resposta és que la falta d’unitat va contra la independència i que la divisió actual dels partits no és tan ideològica com de protagonisme, i que en pensar en la independència no hem de fixar-nos ni en ERC ni en JUNTS, sinó en si volem la independència. I li dic que amb els partits hi haurem de comptar perquè els necessitarem, però que és la gent la que marcarà la direcció, i donarà l’empenta: com quan sortíem de manifestació al carrer, o quan vam votar en el referèndum de l’1 d’Octubre.
D’altra banda cada cop comptaran menys les ideologies, convertides en catecismes. Són els grans temes que haurem d’abordar: ¿Estem contra el canvi climàtic? ¿Estem a favor d’una societat més justa i igualitària? ¿Estem perquè Catalunya aculli els migrants que truquen a la porta d’Europa? ¿Estem a favor que s’inverteixi molt més en cultura i a favor de la llengua catalana? ¡Primer aconseguir la independència! Després ja farem una constitució moderna, oberta a tothom, en la que els ciutadans tinguin el protagonisme i no els partits.
I per aconseguir-ho, ¡el carrer! I la confrontació intel·ligent-i dura!- amb Espanya!
Hi estic d’acord Jaume. Però estic desanimada.
Jo no estic desanimat. Sí que he fet comptes i he arribat a la conclusió que vam valorar malament les forces. No en teníem prou per imposar una sececió unilateral i l’estat era més fort del que ens pensàvem. Coclusió: entrem en un període (que serà llarg) en què cal acumular més forces. Com més conscients siguem d’aquest fet, més forts serem. Llàstima que a curt termini s’estan imposant els interessos electorals.D’uns i altres…
Jo, amics Mariona i Albert, de desanimat no n’estic però sí molt decebut dels nostres partits i polítics independentistes. Però no he perdut la fe en la gent, perquè per començar jo la tinc tota. I penso que la independència és més a prop del que potser creieu perquè per mi no depèn dels polítics –que els arrossegarem—sinó de la gent. L’important, més que deixar passar temps crec que és que irradiem aquesta fe i aquest entusiasme; altrament queiem en la passivitat a la que ens porta una Generalitat autonomista. Les grans proeses sempre arrenquen d’una idea lluminosa i engrescadora
Coincideixo de ple amb el que afegeix en Jaume als comentaris. Afegiria que el desànim pot ser altament contagiós. I això és el que cerquen els que, ben segur, van témer perquè la “unidad de España” es trenques. Castigar severament als que van tenir l’osadia de desafiar-los, siguin figures rellevants i també de ben modestes; no oblidem el gran nombre de represaliats que continuen patint la persecució de l’estat. És un avis a navegants per fer-nos por, per desanimar-nos, per fer-nos creure que erem pocs i equivocats… contra això com diu en Jaume, cal que amb fe, entusiasme continuem irradiant aquesta fita justa i coherent amb la nostra història i societat.
“ La depressió és la incapacitat de construir un futur. Rollo May”
Salut!