Fa un parell de dies he acabat la lectura del drama d’Àngel Guimerà, Terra baixa i confesso que m’ha agradat molt. Fa anys, que ja l’havia llegit, quan anava a col·legi. El nostre professor de Literatura, Josep M. Boix i Selva –traductor al català de l’enorme poema El Paradís perdut de Milton, i que ens inicià en el coneixement d’autors tan meravellosos com Shakespeare i el Sàfocles d’Antígona, tingué un gran interès en que coneguéssim la literatura catalana  –en ple franquisme!– i descobríssim la nostra cultura.

El drama del Manelic i la Marta m’ha tornat a captivar. Ja no recordava el desenllaç, que és apassionant i vius atrapat pel ràpid desenvolupament amb el que es descriu. Una obra en la qual la vivíssima història dels protagonistes es converteix, alhora, en el símbol de dos mons enfrontats. La gent de la terra baixa, dominats per la por, per la subjecció al poder omnímode de l’amo, i el món de la terra alta, d’on baixa l’innocent pastor enamorat de la muntanya i del ramat de cabres.

Estic d’acord en el que va escriure l’Agustina Rico que tenim uns autors –ho comentava arran de la glosa que vaig dedicar a Mercè Rodoreda de Mirall trencat– d’una gran categoria, que, si en lloc d’emprar el català escrivissin en anglès, figurarien de forma destacada en l’elenc de la Literatura Universal.

Doncs llegim-los! Una manera d’endinsar-nos en la nostra cultura.