Una meva reneboda, la Clara, neta gran del meu germà Miquel Àngel amb la que m’uneix una molt bona relació, se’n va a viure a París. Jo havia d’anar a la boda celebrada l’estiu passat a Annecy (Alta Saboia, França) però m’ho impedí un inoportú ictus que em retingué a Barcelona. I ara que és a punt d’emprendre el vol per instal·lar-se al país veí amb el Pol –el seu marit francès–, tampoc ens podem trobar perquè els qui som a la Residència estem  confinats, i no ens és permès ni sortir ni rebre visites.

La Clara està molt il·lusionada, com un ocell quan deixa el niu. Però davant d’un pas tan transcendental cosm és deixar Catalunya i instal·lar-se tan lluny (lluny afectivament, més que físicament), viu uns sentiment oposats: d’alegria per emprendre un camí nou, i de melangia al separar-se físicament dels seus i del seu país. Un cert decaïment com quan s’arrenca de quall una planta. Un fet, aquest de marxar, que avui es dona en moltes cases, un vol per un temps o per sempre.

Però avui la comunicació s’ha simplificat i estès. Des de la possibilitat de  trobar-se a través d’Internet o de desplaçar-se amb el cotxe, amb el tren, amb avió… El món s’ha fet petit, mentre que els horitzons mentals de la gent creixen infinitament, i el món global quasi és casa nostra. A mi em fa molta il·lusió que la Clara s’instal·li a París i que arreli a França, i que cada dia se senti més francesa (sense deixar de ser molt catalana). I em fa content, també, perquè és una  manera de tornar al país veí el do que ens va fer el Regne de França ara fa més de quatre-cents anys, quan un tal Joan Sayrach, nascut a Llimotges, s’instal·là a Catalunya, donant origen a la família de la que per la part paterna procedim els cinc germans.

¡Que ric que és l’aiguabarreig que avui, com mai, experimenten els pobles i les nacional! I que bo si en prenem consciència!