Des d’abans d’ahir estem confinats. Jo encara vaig sortir que eren les 10 del matí i em vaig arribar a la llibreria Claret on vaig comprar un parell de libres dels nostres clàssics moderns i vaig aprofitar la sortida, per prendre el sol. I, en arribar a la Residència, la Nicole –que és a la porteria—s’alçà i va fer que mirés el rètol que han posat a la porta. “Des d’avui i fins nou avís queda prohibit sortir i entrar a la Residència”. De fet, en els tests ràpids antigènics que ens van fer fa quatre dies dues persones s’ajuntaren a les tres que ja estaven confinades a la seva habitació, i em sembla que avui ja són set.

És lògic que les germanetes –les hermanitas—estiguin preocupades. Amb l’explosió del virus ara fa un any, aquí van recloure tots els residents a les seves habitacions durant més d’un parell de mesos, i les defuncions de residents van superar la vintena. Per això, com que el test d’antígens no ofereixi prou garanties, avui ens faran un PCR, que és una prova segura. Confinat, però entre més gent que quan vaig passar la pandèmia sol, al carrer de Roma, fa un any. Cada dia esmorzo, dino i sopo amb una trentena de comensals. I les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis als àpats han baixat gairebé totes les monges i s’hi ha unit el personal –una vintena de noies–disfressades i ballant entre les fileres de taules on seiem nosaltres.

Les dues cares de la vida! Celebrar aquestes festes principalíssimes apartat de la família i dels amics ,i, ara, fins de la possibilitat de veure’ls al carrer o al Viena, prenent un cacaolat i, de l’latra banda, tot i la confinació estic en contacte diari amb la meva nombrosa nova gent. I que em pot tocar el virus ja ho sé, es una possibilitat. Com que me’n vagi d’aquest món, com la companya que va morir ahir, i ja van set des que soc a la Residència.

Trobo que és bonic, i sà, fer camí com un fonambulista. Pensat –però!– que si m’entrebanco i caic no m’esclafo al fons de l’abisme sinó que entro en el misteriós més enllà.