La vigília dels Sants Innocens vaig acabar la lectura del llibre de Mercè Rodoreda Mirall trencat. Una lectura lenta –són 379 pàgines—i una descripció parsimoniosa, i intricada. T’adones que Rodoreda és una gran escriptora. Aquí la gran protagonista –com a la Plaça del Diamant– també és una dona, la senyora Teresa, una dona humil que en casar-se amb el senyor Salvador Valldaura puja al nivell més alt de la burgesia catalana. La trama es desenvolupa a finals del segle XIX i retrata una família burgesa, que a mi en part –sobre tot les escenes que es desenvolupen en la gran torre de la família Valldaura—m’ha recordat els anys de quan jo era petit i estiuejàvam en la gran Torre dels Dimonis.

La Teresa és una dona sensual, acomodada al món ric, la seva filla Sofia, en canvi, és freda i egoista mentre que la neta, la Maria, és tota una altra cosa: una noia delicada, una figura gairebé poètica. La narració avança lentament i ampul·losament. Mercè Rodoreda és detallista i capta l’atmosfera, que juga un paper gairebé més important que l’argument. Que bé que descriu els personatges, els llocs, les situacions!

A qui vulgui llegir Mirall trencat li recomanaria que abans identifiqui els personatges perquè, sinó, es  perdrà. I que es fixi en la riquesa del llenguatge, la capacitat de la  Rodoreda de descriure tota mena de situacions i de paisatges, físics i anímics. Hi ha escenes –com per exemple les protagonitzades per les minyones dels Valldaura– que són sublims. I ho fa amb un lèxic tan ric, que de vegades pensaries que alguns mots se’ls inventa (*).

Llegir Rodoreda és un bany en una literatura d’altíssima qualitat.

(*)  Obro el llibre a l’atzar i trobo subratllades paraules com aquestes: xurricada, polacres, aborrissollada, xalina, macassars, lluentines… o expressions tan boniques com torrentades de llum, es casaria a mans besades, com una flama de neu,  l’amor fugí  poc a poc, una veu escanyada, la primavera entrava amb la claror…