Ahir vaig dedicar una estona a traspassar a l’agenda del nou any les dades que haig de guardar, la mena de fitxa personal que haig de tenir sempre a mà per si tinc un accident o per quan faig una compra o se’m demanen per tantes coses… Són el nom i els cognoms, el número del DNI i de la targeta de la Caixa, el telèfon i la direcció d’on visc… Acabades aquestes formalitats, en la nova agenda hi escric les notes pròpies d’una agenda, els compromisos que he contret, i que amb la pandèmia i el canvi de casa on visc es redueixen, de moment, a les cites hospitalàries.

Hi anoto també i des de fa molts anys les dates de la mort de les persones més pròximes, com els pares i i els avis, les tietes que ens van cuidar, els germans i amics com el Xavier Valls, el Lluís Hernández, el Màrius Sampere… i, enguany, hi ajunto les morts del 21, com les de Margarita Pedregosa, el Vicenç de la parròquia Major, la de Joan Moran i, òbviament, la del meu germà Manuel.

Recordar-los perquè si els esborro em sembla que els enfonso en l’oblit, i m’adono que com més passen els anys més es viu la sensació del buit en el que el temps ho engoleix tot. D’aquí la nostra ànsia de perviure, de salvaguardar la “memòria històrica”, la preservació dels noms i dels objectes que ens recorden les persones i els llocs estimats. La pervivència en el més enllà del temps.

I durar aquí, en aquest món: en les persones que hem estimat i en les coses que hem fet per millorar el nostre petit món. Perviure com els arbres que he plantat.

.